D'ençà el moment que neixem, ens trobem amb el primer organitzador de la nostra vida, els braços dels nostres pares.
Quan els infants són petits la manera en què saben expressar el què els hi passa és a través del cos, el seu gran recurs, el llenguatge corporal, assenyalant, agafant-nos de la mà, amb la mirada, els diferents timbres del plor, per diferenciar quan té gana, quan té malestar, quan sent dolor, quan necessita contacte físic, quan se sent brut, quan se sent satisfet, quan salta i córrer, quan dóna voltes sobre sí mateix, quan es mou, quan s'enfila, quan el seu cos està tens o quan el cos està més relaxat, un somriure, quan fa "suspirs", el tipus de joc... ens dóna informació de com es troba l'infant.
Per conèxier bé com se sent l'infant és molt important que parem atenció a totes aquestes senyals.
Sovint, quan rebo consultes de famílies que tenen fills/es petits em descriuen situacions, on l'infant sa, sembla que no tingui clars els límits dins la seva llar (casa).
"fins i tot em pica", "ens crida" "ja no sabem què fer" "quan li dic dutxa't és un drama".
Què ens està expressant l'infant? No ho sabem, perquè hi ha molts factors que poden condicionar aquestes actituds impulsives. Pot ser que l'infant estigui demanant una abraçada, potser no entèn perquè amb l'arribada d'un germà l'atenció cap a ell, dins de casa, ha canviat, i això no deixa de ser un dol, afegint la pèrdua del 50% que té amb la mare, potser hi ha algun factor de l'entorn que haurem d'esbrinar que el condiciona a comportar-se d'aquesta manera. Potser necessita el seu espai íntim i no el té. El què provablement necessiti sigui un límit clar, que no significa ser autoritari, sinó un guia que l'indiqui què es pot fer i què no es pot fer, amb un missatge curt, clar i coherent. Els adults, som els responsables de que aquestes expressions i actituds impulsives, que en cap moment són intencionades, els infants entenguin i adquireixin la comprensió per a què aquesta experiència no es torni a repetir o si més no transformar-la en una actitud amable i amorosa.
Accions com: cridar, picar, mossegar, tirar dels cabells, empènyer, prendre... són tipus d'expressions que l'infant no sap resoldre o canalitzar de cap altre manera. Està APRENENT. I per això necessita un adult que l'entengui, el guiï i l'acompanyi amb paraules, afecte, comprensió i tingui en compte el seu procés maduratiu i emocional.
Si tornem a les frases anteriors, hem de tenir en compte vàries coses, us en descric algunes:
- Parlar amb imperatiu o en present? Potser que l'infant encara no estigui preparat per fer-ho sol i necessiti l'acompanyament i ajuda dels seus pares. Si el parlem des de l'imperatiu ho pot rebre com una imposició i no sigui una experiència agradable per a ell. O s'enfadi perquè necessita ajuda o companyia i encara no sap demanar-ho. Ajudem-lo doncs, posant-hi paraules "vos que t'ajudi (ara-present)?" o "si necessites que t'ajudi (ara-present) pots demanar-m'ho, que jo sé que tens moltes paraules aquí dins". D'aquesta manera aprendrà a confiar amb aquell adult, un adult que està disponible, atent i que el permet cooperar.
- Presència: Per a ajudar-lo a créixer haurem de nutrir-lo, no només amb aliments sinó amb presència. Presència significar estar, ser-hi. Podem ser-hi de diferents maneres, des de la paraula, des del silenci, des de la mirada, des de la quietut, des d'una actitud present, un saber estar. Que és diferent a un "quan fa això, jo l'ignoro" o "jo passo". Quan per exemple protagonitza una rebequeria, amb unes breus paraules "sé que tu vos això o sé que estàs enfadat, entenc el què et passa" però ara hem de marxar, podem acollir-lo als nostres braços i consolar-lo, podem quedar-nos asseguts/des i estar en silenci (si tenim temps) podem oferir-li consol, i si no vol, respectar-ho i quan estigui més tranquil oferir-li la nostra falda o braços i seguir amb el que teníem pensat fer o anar. El que no podem permetre mai és ni que prengui mal ell ni ningú. En cas de rebequeries molt desbordades, és important agafar-lo en braços i contenir aquest moviment explosiu des de l'afecte.
- Parlar en primera persona: "anem a dutxar" si no "anem" a dutxar-nos junts o a fer un bany junts, ens deixem un detall " jo et dutxaré" o "ara t'acompanyo a dutxar-te". Al igual que durant el procés a l'accés del control d'esfínters "anem a fer pipi", no anem a fer un pipi, "t'acompanyo a fer un pipi" o "t'acompanyo al lavabo". Tenim tendència a parlar en primera persona del plurarl, t'hi sents identificat/da? Jo sí, perquè sóc mare i també m'he expressat moltes vegades així.
- Cos: No podem tenir la mateixa expressió corporal quan estem contents que quan ens molesta o ens enfada quelcom. El nostre cos és una eina molt valuosa. Si volem marcar un límit siguem coherents amb el missatge que donem tant des del nostre cos com amb la paraula, amb el que diguem i expressem.
 |
| Límits conscients |
Creadora del Programa creatiu d'educació socioemocional "l'Art de conviure amb un mateix" de l'Alt Empordà.
Plaça la Palmera, 3, 1r
17.600 Figueres
infodarimunoz@gmail.com
Tlf: 693916215
Segueix-me a la pàgina de facebook "DARI convivència emocional i teràpia del joc" i/o a l'instagram @dari.artconviure