Podem fer-ho de moltes maneres, tot i que jo en sóc molt partidària de dues, la imaginació i l'humor.
Posant en pràctica la resolució creativa de conflictes a través d'exercicis d'imaginació i compartint recursos personals.
Fomentant l'estima cap a un mateix i cap al grup.
Evitant els càstigs i convertir-los en habilitats de reparació inmediates.
Entendre que potser una conducta agressiva d'un infant, significa que necessita aprendre a acceptar un NO per resposta o bé hagi d'aprendre a verbalitzar i posar paraules al seu enuig.
Diferenciar quan diguem "estàs aprenent, entenc que això no ho sabies" o bé "t'has equivocat" i potser tampoc ho sabia, llavors no és una equivocació sinó una experiència que condueix a un aprenentatge. En canvi, si l'infant ja coneix que allò no pot fer-ho sí es converteix en error, s'hi suma la conseqüència i alhora aprenentatge.
Evitar avisos i repeticions per evitar que els infants desconnectin del què els diem i evitar conductes d'omissió. És molt més efectiu un missatge clar, amb una mirada atenta i una actitud ferma que transmet seguretat que entrar en un "disc ratllat" que transmet una actitud permissiva o de confusió.
Crear punts de referència clars, és a dir, límits clars especialment a les zones de joc dels espais exteriors, al pati, al parc... on sovint s'esdevenen situacions de conflicte que no totes podem controlar.
Les accions, els fets, defineixen les nostres normes. Això significa que siguem coherents amb el què diguem i fem.
Seguim reflexionant, continuem amb l'aprenentatge de donar missatges més clars i menys confusos i sobretot, acabem les frases, que aquest detall també dóna seguretat i informació més detallada. "Això no es pot fer" no és el mateix que dir "no vull que facis..." (acció determinada).
Autora: Dari Muñoz
infodarimunoz@gmail.com
Instagram: @dari.artconviure
Facebook: DARI convivència emocional i teràpia del joc
tlf: 693 916 215
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada